L’aportació de les revisions sistemàtiques al disseny de les polítiques públiques: de l’anècdota a l’evidència

No hi ha comentaris
Posted 17 des 2013 in Mètodes d'avaluació

 

Jordi Sanz és Doctor en Sociologia per la Universitat de Lancaster (UK), diploma d’Estudis Avançats en Psicologia Social per la Universitat Autònoma de Barcelona. Llicenciat en Sociologia per la Universitat Autònoma de Barcelona, ha participat en diversos projectes d’investigació en politiques socials referents als àmbits de la salut, la vellesa, la joventut, les noves tecnologies i la immigració. Ha estat professor consultor de la Universitat Oberta de Catalunya on ha impartit classes de sociologia, psicologia social i mètodes d’investigació qualitativa. Des de l’octubre de 2009, treballa com a analista a Ivàlua. Les seves línies d’especialització a Ivàlua són els projectes d’avaluació multimètode i l’ús de les tècniques qualitatives aplicades a l’avaluació de polítiques públiques.

                                      Amb la col·laboració de:

Escenari 1: com ha de dormir un nadó, panxa enlaire o de bocaterrosa? 

Baby and Child Care va ser un dels llibres més venuts als Estats Units dels anys 50. El llibre, escrit pel pediatre Benjamin Spock, va ser un dels primers manuals de postguerra que abordaven de manera planera la cura i educació dels fills a la llar. Spock animava als progenitors que, per sobre de tot, es deixessin guiar per la seva intuïció i coneixement en la cura dels seus fills. De fet, no és casualitat que la primera frase del llibre sigui ‘confieu en vosaltres mateixos. [Pares i mares] sabeu més del que us penseu’(Spock, 1946).     

El Dr Spock aconsellava en el seu llibre que els nadons dormissin de bocaterrosa. Si el nadó vomitava, dormir de panxa enlaire implicava un risc elevat de mort per ofegament. Així, adormir els nens de bocaterrosa va esdevenir una pràctica força habitual entre els anys cinquanta i setanta, seguida tant per infermeres a les plantes de maternitat com pels progenitors a les seves llars. 

Tanmateix, a mitjans dels 60 van aparèixer els primers estudis que contradeien el Dr Spock: el fet de dormir bocaterrosa no implicava un benefici major que dormir de panxa enlaire (Carpenter & Shaddick, 1965; Froggatt, 1970). Estudis successius demostraren que el nombre de defuncions per mort sobtada del nadó era major en aquelles famílies que posaven a dormir el nen de bocaterrosa. 

A mesura que estudis científics anaven refutant els consells del Dr Spock, més consciència es generava entre pediatres i gestors sanitaris sobre com revertir la seva popularitat. A mitjans dels anys 1990, s’iniciava la campanya de sensibilització Back to Sleep, la qual intentava conscienciar que fer dormir al nadó de panxa enlaire reduïa de manera dràstica el risc de mort sobrevinguda. De fet, des de que la campanya es va iniciar, el percentatge de nens que dormien de panxa enlaire es va incrementar ràpidament, mentre que les taxes de mort sobtada de nadons baixaren més del 50 % entre 1995 i 2001 (NIH, 2013). 

Finalment, la revisió sistemàtica de la literatura portada a terme per Gilbert et alt. (2005) conclou que els consells del Dr Spock podrien haver estat perniciosos per aquelles famílies que van optar per seguir els seus consells. De fet, els autors estimen que haver realitzat abans una revisió sistemàtica dels estudis observacionals existents podria haver evitat milers de morts sobtades d’infants. 

  Per què una revisió sistemàtica de la literatura ? 

Prendre decisions a partir del millor coneixement que tenim a l’abast és quelcom que fem constantment en la nostra vida quotidiana. Imaginem, per exemple, el compendi d’activitats que comporta comprar un ordinador personal. En primer lloc, ens farem la pregunta general “he de comprar o no un ordinador”?, la qual dividirem en una sèrie de subpreguntes com ara “quins ordinadors hi ha?”, “quin tipus d’ordinador necessito?” o “quin ordinador em puc permetre?” En segon lloc, buscarem informació sobre ordinadors de diferents tipus: des de parlar amb un amic informàtic, consultar revistes especialitzades a internet o comparar preus en les botigues d’informàtica més prestigioses. La finalitat de tot plegat serà arribar a una síntesi comparativa d’informació per tal de prendre una decisió al respecte. Abans, però, analitzarem críticament la informació que hem recollit i la posarem en dubte: potser vull comprar un ordinador quan realment no el necessito; potser el nostre amic informàtic no s’informa de les darreres novetats tècniques o potser les revistes que hem consultat promouen els ordinadors de les marques més ben posicionades en el mercat. A partir d’aquesta anàlisi prioritzarem algunes característiques tècniques de l’ordinador que són bàsiques per nosaltres (p.ex., si treballo amb so i imatge, m’estimaré més tenir molta capacitat d’emmagatzematge i molta capacitat de processador). Aquesta anàlisi ens permet accedir a més informació sobre ordinadors, analitzar-la críticament i escurçar el temps que passarem anant de botiga en botiga demanant informació. 

Malauradament, prendre decisions en base al millor coneixement existent no és tan habitual ni tan senzill en l’àmbit de les polítiques públiques. I no és pas perquè aquest coneixement no existeixi. En els darrers anys, hi ha hagut un creixement molt ràpid de la recerca aplicada en l’àmbit de les polítiques públiques i de la seva difusió. Augmenta el nombre d’articles publicats en revistes especialitzades, però també apareixen noves revistes per a nous àmbits d’intervenció. Paral·lelament, cal tenir en compte que existeix molta literatura grisa (notes breus, informes, policy briefs…) sobre determinades intervencions socials. El resultat de tot plegat és que, per a algunes problemàtiques socials, s’ha generat prou coneixement científic per poder respondre en millors condicions a preguntes clau sobre la naturalesa del problema, què funciona per resoldre’l, el per què i el com. 

Tanmateix, el coneixement disponible està lluny d’aplicar-se de forma sistemàtica en processos de presa de decisions sobre polítiques públiques (Haines, Kuruvilla, & Borchert, 2004). Aspectes com la manca de temps, la inèrcia burocràtica, la incapacitat per –o el cost polític de– assumir les pròpies limitacions davant la complexitat a la que s’ha de fer front, la manca de tradició i d’incentius per a una transferència fluida de “know how” entre l’acadèmia i les administracions públiques, etc., han fet que a la pràctica polítics i gestors recorrin a altres fonts d’informació diferents de l’evidència científica a l’hora de dissenyar intervencions socials (Nutley, Walter, & Davies, 2007; Prewitt et al., 2012). Davies (2004) anomena aquesta forma de fer política Política basada en l’opinió. Experiència, tradicions, judicis, hàbits o contingències del context político-administratiu són elements que “competeixen” amb l’evidència científica i que menen els polítics i gestors dels programes a: 

  • actuar d’acord amb la seva intuïció i experiència personal;
  • encarregar estudis “ad hoc”, de caire observacional i amb molt èmfasi en el coneixement local;
  • crear grups d’experts i assessors per tal que els aconsellin,
  • i, finalment, a elaborar reculls de literatura sobre quin és l’estat de la qüestió, normalment també a mans de persones expertes i de prestigi.

Aquestes fonts d’informació més “tradicionals” serveixen per prendre decisions i establir prioritats, però ho fan amb un risc important de biaix, atès que la selecció de fonts d’informació i referències sobre la qual basar l’anàlisi pot pecar de parcial i asimètrica (Gough, Oliver, & Thomas, 2012; M. Petticrew & Rober, 2006). 

Per començar, els estudis encarregats ad hoc solen tenir un abast limitat, amb poca validesa externa, ja sigui per un territori o un moment molt determinat en el temps. Això fa que sigui molt arriscat extreure’n resultats que es puguin aplicar en d’altres contextos. Comparativament, aquestes estudis es poden considerar com una resposta en una enquesta: quantes més respostes tinguem i més gran sigui la mostra, més segurs podrem estar que la informació resultant es pot aplicar en un nombre ampli de contextos. 

En segon lloc, i recuperant l’analogia anterior, en el procés de compra d’un ordinador constatarem que d’un mateix producte se’n pot parlar de maneres totalment oposades. Tota persona experta tindrà la seva concepció i prioritat sobre quin és el ‘millor’ ordinador que hauríem de comprar. Seria poc usual, de fet, que un expert ens parlés malament del seu ordinador. L’expert tendirà a escollir aquells recursos que li siguin propers i reforcin el seu discurs i creences, sense que necessàriament faci explícit el seu posicionament ideològic de referència. ‘Per un expert que hi hagi, sempre n’existirà un altre d’igual amb signe oposat’ (M. Petticrew & Rober, 2006, p. 4). 

Així, els reculls tradicionals de literatura a càrrec d’experts o acadèmics d’una àrea de coneixement determinada, solen realitzar-se sobre una mostra poc representativa de referències bibliogràfiques. A més a més, es privilegien aquelles referències que versen sobre programes i intervencions que resolen un problema social determinat, mentre es tendeix a no incloure aquelles experiències que no han acabat de funcionar. I es fa èmfasi en el què se sap, però no en el que ens manca per saber (Collins, 2003). 

D’altra banda, un altre problema d’aquests tipus d’anàlisis, que també s’aprecia en el cas de l’assessorament directe per part d’experts, és la manca de transparència sobre com s’han seleccionat les fonts primàries sobre les que es construeix la informació. En la majoria dels casos, no es donen gaires detalls sobre el per què s’inclouen unes referències i es deixen fora unes altres. Així mateix, no es solen detallar quines són les referències que finalment no han format part de la revisió. D’aquesta manera, la credibilitat de les conclusions i recomanacions rau en el prestigi de l’autor o expert, més que no pas en la capacitat que té el receptor de jutjar quines i com s’han escollit les referències de base. 

La crítica constructiva que acabem de fer no pretén invalidar l’ús d’estudis individuals, consulta a experts o els reculls tradicionals de literatura (J. N. Lavis, 2009). El que si creiem rellevant posar de manifest és que aquests inputs d’informació comporten un cert risc de biaix en el coneixement resultant que no sempre es fa explícit. I aquest biaix és prou rellevant com per no menystenir-lo, atès que polítics i gestors de programes intervenen en la vida quotidiana de la població (Sackett, 2002). Tot i les millors intencions, les seves decisions i la forma com s’elaboren els programes poden tenir en alguns casos efectes imprevistos, no intencionats, i fins i tot perjudicials per aquells que hi participen (Chalmers, 2003, 2005; Macintyre, 2010). Les recomanacions del Dr Spock i els programes Scared Straight (que veurem més endavant) són casos extrems, però ben il·lustratius de programes sense evidència prèvia contrastada. Totes aquestes iniciatives persegueixen objectius molt lloables, però prenen com a base un coneixement no contrastat amb evidència científica i per tant esbiaixat. Aquests exemples descriuen perfectament el que Slavin (2011) anomena la llei del pèndul: aquell programa que s’implementa amb entusiasme un dia, esdevé el pol oposat demà passat. 

Davant aquesta situació, en diversos països del nostre entorn s’ha generat un interès creixent sobre la necessitat d’enfortir el lligam entre el coneixement derivat de la investigació social i el disseny de les polítiques públiques. Aquest és un dels objectius del que es coneix com Política basada en l’evidència, la qual pretén promoure l’ús del coneixement científic (evidència científica) en l’elaboració de polítiques públiques (Campbell, 2007; P. Davies, 2004; NESTA, 2011; Prewitt, Schandwt, & Straft, 2012). 

En aquest article presentem un instrument, les revisions sistemàtiques, que pot permetre avançar en aquesta direcció. Per començar, en donem una definició i, en segon lloc, explorem quines són les seves aplicacions en el procés de disseny de polítiques públiques. En tercer lloc, passem a descriure de manera breu els passos mínims per a la seva elaboració. Finalment, a tall de conclusió, discutim alguns elements clau per tal de promoure l’ús de les revisions sistemàtiques en les administracions públiques. 

Què és una revisió sistemàtica de la literatura? 

Sintetitzar sistemàticament la literatura implica identificar tota l’evidència existent en un moment determinat del temps amb relació a un tema o pregunta inicial, avaluar-la críticament i generar una síntesi capaç de respondre a la motivació que justifica la cerca. Tenen l’avantatge d’incloure totes les referències disponibles, tant les positives com les negatives, per tal que el lector pugui jutjar simètricament les recomanacions que se’n deriven (Torgerson, 2003). La finalitat de les revisions sistemàtiques és reduir el màxim el risc en el biaix de cerca i selecció de recursos bibliogràfics emfasitzant la simetría. Això és, incloent la literatura gris no publicada, articles o recerca contrària al plantejament inicial del revisor i, finalment, separant la recerca rigorosa de la que no ho és. El valor afegit que aporta una revisió sistemàtica és la capacitat de relacionar un nombre elevat d’estudis diferents, a vegades amb resultats contradictoris, i extreure’n conclusions que ajudin a determinar cursos d’acció. A part també, les revisions sistemàtiques permeten: 

Identificar allò que ens manca per saber. La simetria en la selecció de referències bibliogràfiques permet dibuixar una imatge global sobre quins són els aspectes en els que la recerca primària ha fet més èmfasi i aquells als quals no hi ha prestat gaire atenció. Conèixer el que ens manca per saber contribueix a definir d’una manera més eficient les agendes futures d’investigació, per tal d’evitar invertir esforços i recursos en qüestions sobre les que ja hi ha prou evidència. Amb una bona revisió sistemàtica evitem ‘reinventar la roda’ i dirigir els esforços vers qüestions encara per resoldre. 

Accedir a evidència rigorosa. Per a alguns temes o preguntes, la quantitat de recerca primària és molt abundant. Però les persones alienes a l’acadèmia no solen tenir ni el temps ni el coneixement suficient per destriar la recerca de qualitat d’aquella que no ho és. Les revisions sistemàtiques permeten superar aquest escull fent més accessible la recerca a partir d’un ventall ampli de formats i instruments de síntesi dirigits a persones no expertes. 

- Incorporar l’evidència existent en el procés de disseny de polítiques públiques de manera explícita i replicable. Com qualsevol tipus de recerca, les revisions sistemàtiques també tenen limitacions i punts febles. Tanmateix, en aquest tipus de gènere aquestes es fan explícites ja que la seva característica principal és que el procés per elaborar-les resti obert a escrutini (R. E. Slavin, 1995; Mark Petticrew, 2001). Tant el procés de selecció com l’avaluació dels estudis inclosos en la síntesi queda registrat. Això fa que tercers puguin reproduir-lo, dirimint perquè s’arriben a certes conclusions i no a unes altres, sobre la base dels criteris d’inclusió i exclusió de la recerca primària en la que es basen. 

Què (no) funciona, per a qui, sota quines circumstàncies 

Un dels aspectes que converteixen les revisions sistemàtiques en un node entre la política i l’acadèmia és la capacitat que tenen per respondre preguntes clau per elaborar polítiques públiques. ‘Què (no) funciona’… però també… ‘per a qui, sota quines circumstàncies’ (R. Pawson, 2006; White & Waddington, 2012). De fet, respondre a aquesta pregunta és un dels reptes actuals per als decisors polítics, el qual va més enllà d’emprar estudis o experts per recolzar o fonamentar una intervenció. Al contrari, la tendència actual és obtenir evidència global i comparada de programes que atenen a un problema social similar al nostre. Enlloc de permetre’ns el luxe de ‘mirar-nos constantment el melic’, es tracta de prestar atenció al que es fa fora per ‘poder solucionar el problema que tenim a casa’ (J. N. Lavis, Posada, Haines, & Osei, 2004). 

Les revisions sistemàtiques tenen aquesta vessant més aplicada i orientada a respondre a necessitats concretes dels decisors polítics. Per tal que tinguin un rol en el procés de disseny i elaboració de política social, cal que fem explícit quines preguntes poden respondre (P. Davies, 2006; Stewart R & Oliver S, 2012). A continuació, hem elaborat una síntesi on s’expliciten aquestes preguntes, classificades a partir de tres grans moments en el procés de disseny d’una intervenció pública: què en sabem del problema, quines solucions que funcionen tenim a l’abast i quins aspectes hem de tenir en compte per posar en pràctica les solucions ‘que funcionen’. Especifiquem també per a cada pregunta, la tipologia d’estudis o recerca que es pot incorporar en la revisió: 

 

 

En conclusió, la capacitat de resposta de les revisions sistemàtiques les converteixen en un punt de pas obligatori pel disseny de qualsevol política pública. La síntesi resultant permet al decisor polític saber no només quines intervencions són efectives, sinó quins són els aspectes que en condicionen una implementació efectiva en el seu entorn més immediat.

 Escenari 2: com podem evitar que joves que han comès petits delictes en cometin de majors en arribar a l’edat adulta?

 La seguretat ciutadana i la prevenció de la delinqüència és un dels àmbits prioritaris d’actuació en qualsevol país. I més si es tracta de delinqüència juvenil, atès que joves que han comès petits delictes avui tenen major probabilitat de cometre’n un de major demà.                                                                                                                                                                                
               

Originaris dels anys setanta als EUA, els programes anomenats Scared Straight s’implementen amb l’objectiu de ‘dissuadir’ adolescents amb delictes menors a seguir per la delinqüència major com a forma de vida. El supòsit de partida és que si l’adolescent s’acosta a la vida real d’una presó, s’ho pensarà dues vegades abans de tornar a cometre un delicte. A la pràctica, s’organitzen visites a presons on condemnats per delictes majors expliquen la duresa de la seva vida en una presó. Aquesta orientació més pedagògica i de caràcter grupal es complementa amb actuacions més individuals i intensives- per exemple, l’emparellament entre un adolescent i un intern en una cel.la de màxima seguretat. Si a qualsevol de nosaltres com a adults ja ens terroritza la idea de viure privats de llibertat, per què no hauria de funcionar amb un adolescent?.

Aquest tipus d’intervenció aviat va fer el salt als mitjans de comunicació de masses. L’any 1978 s’estrena Scared Straight!, un programa de televisió que pretenia mostrar als adolescents d’aleshores les conseqüències que comporta cometre un delicte. A gener de  2013, es llença el reality-show Beyond Scared Straight, fet que palesa la popularitat i pervivència d’aquesta mena d’intervencions arreu dels EUA com a forma de prevenció de la delinqüència juvenil. 

No obstant això, la revisió de la literatura portada a terme per la Campbell Collaboration (Petrosino, Turpin-Petrosino, & Buehler, 2002), analitzant el resultat de nou programes similars, conclou que aquesta mena d’intervencions no tan sols no tenen cap efecte en la prevenció de la delinqüència juvenil, sinó que l’augmenten (un 28 % en el grup de tractament comparat amb un grup de control). Una segona revisió de la literatura (Lipsey, 1992) argumenta, a més, que els joves participants en programes com Scared Straight presenten un major reincidència que joves de perfil similar però que participen en d’altres programes. Finalment, Petrosino et al (2013) desaconsellen emprar aquest tipus de programa per prevenir el crim juvenil atès que, més que pal·liar el problema, ‘perjudica els joves que hi prenen part’. 

Vàries raons han intentat explicar perquè aquests ‘programes de xoc’ no tenen els efectes esperats. En primer lloc, el programa pretén mostrar com pot ser el futur d’un adolescent si aquest delinqueix. Tanmateix, la capacitat de veure’s a un mateix al cap del temps no és pròpia de l’adolescència: els joves tendeixen a actuar de manera ‘impulsiva’ i a pensar a curt termini. En segon lloc, els joves veuen el fet d’anar a la presó com quelcom irreal. En cas de cometre un delicte, confien en les seves capacitats per poder ‘esquivar’ la justícia. En tercer lloc, el programa inclou joves que hagin comès un delicte, independentment de quan s’hagi comès. El fet que no hi hagi una proximitat temporal entre delicte i càstig, fa que la majoria de joves oblidin l’experiència a la presó atès a que no la poden relacionar a un delicte en concret. Finalment, s’apunta que les causes dels actes delictius van més enllà del propi individu que els comet. Quan els adolescents que han passat pel programa recuperen la seva xarxa d’amistats, aquests es veuen forçats a demostrar que Scared Straight no ha estat capaç d’ ‘espantar-los’ i fer-los canviar d’actitud. Delinquir esdevé per aquests adolescents una forma de demostrar aquest aspecte a la resta de companys.

‘A la pràctica no és tant complex’: els passos bàsics d’una revisió sistemàtica 

Què implica ser sistemàtic en una revisió de la literatura? Malgrat que molt s’ha escrit en l’àmbit de la medicina, no ha estat fins fa poc que han aparegut elements de consens per tal de definir els passos mínims per a respondre a aquesta qüestió en ciències socials (M. Petticrew & Rober, 2006; C. Pope et al., 2007). Aquests elements de consens, els quals recollim breument en aquest apartat, mostren els passos mínims que cal seguir per realitzar una revisió sistemàtica de la literatura. La il·lustració 1 esbossa aquests passos, especificant entre parèntesis els instruments concrets que ajuden a implementar cada fase:

 Malgrat que en aquesta entrada es presenta com una successió, a la pràctica aquest esquema esdevé més iteratiu i menys lineal, de tal manera que fases successives poden modificar les anteriors. Tanmateix, per tal d’assegurar que el procés sigui rigorós, alguns autors (EPPI, 2007; Rutter, Francis, Coren, & Fisher, 2010) alerten sobre la importància d’implementar alguns aspectes pràctics previ a iniciar el procés de revisió: 

-  crear, paral·lel al grup de treball, un grup assessor i d’experts que supervisi el procés;

-  elaborar i consensuar un protocol d’actuació entre investigadors i decisors polítics;

-  i, finalment, incloure en el protocol d’actuació que la cerca i avaluació de les referències resultants la realitzaran un mínim de dos investigadors de manera cega i independent. 

Aquestes consideracions pràctiques pretenen assegurar la transparència i replicabilitat del procés. Al mateix temps, se’n desprèn que el rol del decisor polític en tot el procés serà d’acompanyament i supervisió. Alguns autors aconsellen de fet que la revisió sistemàtica de la literatura es contracti externament a investigadors o organismes especialitzats en realitzar-les (M. Petticrew & Rober, 2006; C. Pope et al., 2007). Aquesta és, sens dubte, la tendència a nivell internacional. Per una banda, tal i com ho mostra l’aparició d’institucions especialitzades en realitzar revisions sistemàtiques (per exemple, the Cochrane Collaboration, the Campbell Collaboration, el EPPI-Centre, el 3ie o Mathematica). Per altra banda, perquè alguns governs han creat agències pròpies de gestió del coneixement científic amb un protagonisme creixent en el disseny de polítiques públiques (per exemple, What Works Clearing House o l’Education Endowment Fund). 

En conseqüència, creiem més oportú oferir una síntesi d’aquest procés, posant-nos en el paper d’aquell que l’encarrega; això és, emfasitzar aquells aspectes que s’han de tenir en compte en el procés d’externalització d’una revisió sistemàtica de la literatura: 

1. Una pregunta concisa i consensuada amb el decisor polític. La pregunta final determinarà el procés de revisió així com els estudis que s’inclouen per revisar (M. Petticrew & Rober, 2006; C. Pope et al., 2007). Per tant, la pregunta haurà de ser rellevant i innovadora tant per a investigadors com per polítics. Així mateix, la pregunta ha de ser concisa i concreta. 

Arribar a contextualitzar alguna de les preguntes que hem vist en l’apartat anterior resulta d’un procés de treball conjunt entre acadèmics i decisors polítics. Aquest procés requereix el seu temps i, per tal de facilitar-ne l’execució, s’empren el que es coneix com a model PICO (Higgins, Green, & Collaboration, 2008). Les lletres de l’acrònim componen els elements centrals per construir una pregunta, un exemple del qual el podem veure en la taula 2.

 

2. Un protocol de treball previ i consensuat. Un protocol és un conjunt de passos que s’han de seguir en la preparació d’una revisió. Un protocol per una revisió sistemàtica descriu clarament per què és necessària la revisió (objectiu), sobre el tema que tracta (context) i la forma en la que els autors l’aniran desenvolupant (procés de treball). El protocol detalla la forma en la que es tracten, es seleccionen i s’avaluen críticament els estudis, com es sintetitzen i s’elaboren recomanacions per la presa de decisions.  

Aprovar un protocol consensuat esdevé un pas molt important abans d’iniciar qualsevol revisió sistemàtica. El protocol és com un manual d’instruccions que explícitament dóna compte del procés de treball de la revisió. En darrera instància, el protocol determina l’exhaustivitat de la revisió, fins a quin punt la revisió és replicable i la qualitat del producte final. A nivell pràctic, cal tenir en compte que preparar un protocol comporta un cert temps. En part perquè s’aconsella que en l’elaboració hi participin tant els investigadors que realitzaran la revisió com aquells actors no acadèmics que l’encarreguen. 

La Cochrane o Campbell Collaboration publiquen a la seva pàgina web els protocols per cada una de les revisions sistemàtiques realitzades. 

3. Cerca exhaustiva i simètrica de la literatura. La cerca de la literatura aporta la ‘matèria prima’ d’una revisió sistemàtica, pel que fer-ho d’una manera exhaustiva esdevé molt important per reduir el biaix en la selecció de les referències que passaran a formar part de la síntesi final. De fet aquesta és una de les principals diferències amb les revisions més ‘tradicionals’, fet que obliga a l’investigador a dedicar-hi més temps i perseverança. El protocol de cerca es sol definir de forma prèvia, com a garantia de transparència. La cerca no s’ha de limitar a una base de dades bibliogràfiques, s’ha de realitzar en més d’un idioma i ha d’incloure literatura no publicada en revistes especialitzades. De fet, aquests serien alguns dels criteris de qualitat d’una revisió sistemàtica (M. Petticrew & Rober, 2006; Gough et al., 2012). 

Aquesta fase consisteix a fer cerques successives combinant aquells termes claus per respondre la pregunta inicial. En una primera aproximació s’empren les paraules clau del model PICO, mentre que en una segona es combinen aquests amb termes més metodològics com ‘review, systematic, meta*, literature o evaluation’. Per cada base de dades consultada, el procés s’ha de registrar i aquest registre ha d’estar disponible per ser consultat per tercers. 

4. No totes les referències tenen la mateixa qualitat. Un pas molt important en les revisions sistemàtiques és l’avaluació de la qualitat de les referències disponibles per respondre a la pregunta inicial. Per tant, es porta a terme una avaluació de la qualitat metodològica de les referències trobades, per si s’han incloure o excloure en la síntesi final. Aquest procés és tan important que, depenent de la manera que es faci, pot fer variar les recomanacions que es deriven d’una revisió. Per aquest motiu, tant el procés d’avaluació com el què s’entén per qualitat metodològica es defineix prèviament en el protocol. 

Encara que existeixen esquemes sobre nivells d’evidència (H. T. Davies & Nutley, 1999), no s’han d’interpretar com una forma d’exclusió de determinats tipus de coneixement. Els nivells d’evidència en un protocol s’han de definir en relació a la pregunta inicial que s’ha de respondre (Petticrew M & Roberts, 2003; Catherine Pope, Mays, & Popay, 2006). Per exemple, si hem de respondre una pregunta sobre l’efectivitat d’una intervenció, caldrà puntuar diferent aquella recerca primària amb metodologia experimental i aquella de caire observacional. Caldrà aleshores tenir en compte aspectes com l’existència o no d’un grup de comparació, l’assignació aleatòria en els diferents tractaments, l’existència d’un baseline, la bona definició dels outcomes o la grandària mostral (Bronson & Davis, 2011; Card, 2011). Si, per contra, volem respondre preguntes sobre per què i com han funcionat certes intervencions, caldrà prioritzar la recerca primària que contingui informació sobre la implementació dels programes. Això és, recerca primària en gran part qualitativa que caldrà avaluar segons criteris estàndards de validesa d’aquest tipus de recerca. Aspectes com la reflexivitat, el procés de selecció dels informants o la forma d’anàlisi de les dades hauran de ser objecte de meticulosa avaluació (C. Pope et al., 2007; Saini & Shlonsky, 2012). 

Finalment, el resultat del procés de cerca i selecció cristal·litzarà en una base de dades amb un nombre de referències determinat que haurem de revisar i sintetitzar. Esdevé un criteri de qualitat d’una revisió sistemàtica la presentació clara al lector d’aquest procés. A nivell general s’aconsella seguir esquemes de presentació similars a PRISMA (Urrútia & Bonfill, 2010). 

5.   Sintetitzar per donar respostes. La síntesi és la fase en la que els estudis individuals es combinen per tal de generar conclusions i recomanacions per a l’acció. Depenent de la pregunta inicial, la forma de generar la síntesi combinarà dades quantitatives (meta-anàlisi), dades qualitatives (meta-síntesis) o ambdues (mixte). La meta-anàlisi és una tècnica estadística que s’aplica per esbrinar quin és l’efecte d’una mateixa intervenció a partir d’avaluacions d’impacte (preferiblement amb metodologia experimental) realitzades per investigadors independents (Borenstein, Hedges, Higgins, & Rothstein, 2011; Card, 2011). Complementàriament, la meta-síntesi és un procés sistematitzat per tal d’integrar resultats d’evidència qualitativa a partir d’avaluacions o estudis independents amb l’objectiu d’interpretar el perquè de l’efectivitat de les intervencions, així com aportar elements nous de discussió (Harden & Thomas, 2005; C. Pope et al., 2007). Finalment, també hi ha aproximacions mixtes que integren dades de diferent naturalesa, amb l’objectiu de donar compte de la cadena causal implícita a un programa així com tots aquells factors locals que influeixen en la seva implementació i consecució d’impactes (Noyes & Lewin, 2011; Ray Pawson, 2006). La teoria del programa esdevé un bon marc de referència per estructurar la síntesi, amb una anàlisi específica per a cada component clau de la intervenció.

6. Transferir els resultats, no només difondre. El darrer pas en una revisió sistemàtica de la literatura és fer arribar les seves conclusions a decisors polítics, de tal manera que les recomanacions que se’n deriven es puguin aplicar el més aviat possible. Una bona revisió sistemàtica ha de facilitar la comprensió i l’ús de l’evidència científica a partir d’una síntesi de la recerca primària existent. En aquest intent, alguns autors argumenten que la difusió crua de resultats a partir d’un informe no és suficient (EPPI, 2007; C. Pope et al., 2007). Per una banda, pot ser útil pel decisor que l’informe tingui una estructura clara; el qual, entre d’altres, pot seguir el model proposat per la Campbell Collaboration. Per altra banda, s’aconsella complementar l’informe principal amb formats que, entre d’altres, inclouenpolicy briefs’,fact sheetsogap maps. No només és important que l’acadèmic comuniqui bé els resultats, sinó que el decisor polític pugui també divulgar de manera efectiva a les seves audiències els resultats del producte que ha encarregat. Un bon exemple d’aquest darrer punt el podem trobar en el Teaching and Learning Toolkit de l’Education Endowment Fund. 

Promoure l’ús de les revisions sistemàtiques

Les revisions sistemàtiques són capaces d’aglutinar i avaluar la recerca existent sobre tots aquells temes d’interès pels decisors polítics. De fet, les revisions sistemàtiques maximitzen el seu potencial si van lligades des del començament al procés de disseny de les polítiques públiques (Lavis, 2009). Abans de pensar en els components bàsics de qualsevol programa o intervenció, cal saber com s’ha afrontat el mateix problema en d’altres indrets. 

Tanmateix, alguns autors alerten que el paper de les revisions sistemàtiques en alguns àmbits de la política pública és encara incipient (Black, 2001; P. Davies, 2006). La tasca pendent, aleshores, és la de promoció i impuls de l’ús de l’evidència científica davant altres formes de coneixement més puntuals i metodològicament poc rigoroses. Lavis et al (2005) van enquestar decisors polítics a UK i Canadà per tal d’identificar de quina manera les revisions sistemàtiques podien ser útils en el procés de decisió política. Les seves conclusions constaten la següent paradoxa: reconèixer el valor de l’evidència científica no implica necessàriament emprar revisions sistemàtiques per prendre decisions polítiques. Petticrew et al. (2004), en una recerca sobre com l’evidència influencia les decisions polítiques en el camp de la salut, esmenten alguns aspectes que poden permetre incorporar les revisions sistemàtiques en el dia a dia de la decisió política: 

  • involucrar els decisors polítics en l’equip de direcció de la revisió sistemàtica i, quan s’escaigui, en el grup de treball;
  • conèixer el context de la política local que origina la pregunta de la revisió sistemàtica – els decisors polítics no només s’interessen per si una política funciona o no, sinó també per com la podran aplicar en el seu context més immediat en aspectes com la factibilitat, acceptabilitat i els costos;
  • aportar l’evidència en el moment oportú per fer-ho –Kingdon (2002) entre d’altres ha argumentat com els canvis polítics es produeixen quan s’obren ‘finestres d’oportunitat’ en el procés polític, períodes limitats de temps en els quals l’evidència científica té més probabilitats d’impregnar el procés de disseny de polítiques públiques;
  • i, finalment, optar per una varietat de formats de presentació en el moment de transferir els resultats d’una revisió sistemàtica- els decisors polítics mostren el seu ‘cansament’ per la repetida acumulació d’informes acadèmics en stricto sensu, difícils de gestionar i d’extreure’n profit per la presa de decisions. 

En aquesta entrada hem donat a conèixer com les revisions sistemàtiques de la literatura poden esdevenir un pont entre l’evidència científica i la pràctica política. I, sens dubte, respondre a la pregunta ‘què (no) funciona per a qui sota quines circumstàncies’ permet un disseny més racional de les polítiques públiques. Aleshores, evitarem que els seus efectes perversos (però bones intencions com les que sustenten els programes Scared Straight o les del Dr Spock) acabin perjudicant a aquells que inicialment es pretenia beneficiar.  

Per saber-ne més

  • Us recomanem donar un cop d’ull a algunes de les principals institucions que actualment realitzen revisions sistemàtiques de la literatura. Us recomanem especialment Cochrane Collaboration, the Campbell Collaboration, el EPPI-Centre, el 3ie o Mathematica.
  • Podeu consultar la pàgina web del SCIE, on podeu descarregar-vos gratuïtament diferents recursos relatius a l’ús de les revisions sistemàtiques per la millora de programes i polítiques socials.         Per a mostra… un botó! Alguns exemples de revisions sistemàtiques:  

 

Referències bibliogràfiques  

Black, N. (2001). Evidence based policy: proceed with care. BMJ: British Medical Journal, 323(7307), 275. 

Borenstein, M., Hedges, L. V., Higgins, J. P. T., & Rothstein, H. R. (2011). Introduction to meta-analysis. Chichester: Wiley. 

Bronson, D. E., & Davis, T. S. (2011). Finding and Evaluating Evidence: Systematic Reviews and Evidence-Based Practice. Oxford: Oxford University Press. 

Campbell, S. (2007). Analysis for policy: evidence-based policy in practice. London: Government Social Research Unit. 

Card, N. A. (2011). Applied meta-analysis for social science research. New York: The Guilford Press. 

Carpenter, R. G., & Shaddick, C. W. (1965). Role of Infection, Suffocation, and Bottle-feeding in Cot Death An Analysis of Some Factors in the Histories of 110 Cases and their Controls. British journal of preventive & social medicine, 19(1), 1–7. 

Chalmers, I. (2003). Trying to do more Good than Harm in Policy and Practice: The Role of Rigorous, Transparent, Up-to-Date Evaluations. The Annals of the American Academy of Political and Social Science, 589(1), 22–40. 

Chalmers, I. (2005). If evidence-informed policy works in practice, does it matter if it doesn’t work in theory? Evidence & Policy: A Journal of Research, Debate and Practice, 1(2), 227–242. 

Collins, H. M. (2003). Lead into gold: the science of finding nothing. Studies In History and Philosophy of Science Part A, 34(4), 661–691. 

Davies, H. T., & Nutley, S. M. (1999). The rise and rise of evidence in health care. Public Money and Management, 19(1), 9–16. 

Davies, P. (2004). Is evidence-based government possible. In Jerry Lee Lecture. Washington D.C. 

Davies, P. (2006). What is needed from research synthesis from a policy-maikng perspective? In J. Popay (Ed.), Moving beyond effectiveness in evidence synthesis: methodological issues in the synthesis of diverse sources of evidence. London: National Institute for Health and Clinical Excellence. 

EPPI. (2007). EPPI-Centre Methods for Conducting Systematic Reviews. Evidence for Policy and Practice. 

Froggatt, P. (1970). Epidemiologic aspects of the Northern Ireland study. In A. Bergman, J. Beckwith, & C. Ray (Eds.), Sudden Infant Death Syndrome (Vol. 32–46). Seattle, WA: University of Washington Press. 

Gilbert, R. (2005). Infant sleeping position and the sudden infant death syndrome: systematic review of observational studies and historical review of recommendations from 1940 to 2002. International Journal of Epidemiology, 34(4), 874–887. 

Gough, D., Oliver, S., & Thomas, J. (2012). An introduction to systematic reviews. Sage London. 

Gray, J. A. M. (2004). Evidence based policy making: Is about taking decisions based on evidence and the needs and values of the population. BMJ: British Medical Journal, 329(7473), 988. 

Haines, A., Kuruvilla, S., & Borchert, M. (2004). Bridging the implementation gap between knowledge and action for health. Bulletin of the World Health Organization, 82(10), 724–732. 

Harden, A., & Thomas, J. (2005). Methodological Issues in Combining Diverse Study Types in Systematic Reviews. International Journal of Social Research Methodology, 8(3), 257–271. 

Higgins, J. P. T., Green, S., & Collaboration, C. (2008). Cochrane handbook for systematic reviews of interventions (Vol. 5). Wiley Online Library. 

Kingdon, J. W. (2002). Agendas, alternatives, and public policies. Longman Publishing Group London. 

Lavis, J., Davies, H., Oxman, A., Denis, J.-L., Golden-Biddle, K., & Ferlie, E. (2005). Towards systematic reviews that inform health care management and policy-making. Journal of Health Services Research & Policy, 10(suppl 1), 35–48. doi:10.1258/1355819054308549 

Lavis, J. N. (2009). How can we support the use of systematic reviews in policymaking? PLoS medicine, 6(11), e1000141. 

Lavis, J. N., Posada, F. B., Haines, A., & Osei, E. (2004). Use of research to inform public policymaking. The Lancet, 364(9445), 1615–1621. 

Lipsey, M. W. (1992). Juvenile delinquency treatment: A meta-analytic inquiry into the variability of effects. In T. D. Cook (Ed.), Meta-analysis for explanation: A casebook (pp. 83–127). New York: Russell Sage Foundation. 

Macintyre, S. (2010). Good intentions and received wisdom are not good enough: the need for controlled trials in public health. Journal of Epidemiology & Community Health, 65(7), 564–567. 

NESTA. (2011). Using Evidence to Improve Social Policy and Practice. Alliance for useful Evidence. 

NIH. (2013). Safe to Sleep® Public Education Campaign. Retrieved August 16, 2013, from http://www.nichd.nih.gov/SIDS/Documents/SIDS_rate_back_sleep_2006.pdf 

Noyes, J., & Lewin, S. (2011). Supplemental guidance on s electing a method of qualitative evidence synthesis, and integ rating qualitative evidence with Cochrane inter vention r eviews. In S. Lewin, A. Booth, K. Hannes, A. Harden, J. Harris, & C. Lockwood (Eds.), Supplementary Guidance for Inclusion of Qualitative Research in Cochrane Systematic Reviews of Interventions. The Cochrane Collaboration Qualitative Methods Group. Retrieved from http://cqim.cochrane.org/supplemental-handbook-guidance 

Nutley, S. M., Walter, I., & Davies, H. T. O. (2007). Using evidence: How research can inform public services. The Policy Press. 

Oakley, A. (2002). Social science and evidence-based everything: the case of education. Educational Review, 54(3), 277–286. 

Oliver, S., Peersman, G., Harden, A., & Oakley, A. (1999). Discrepancies in findings from effectiveness reviews: the case of health promotion for older people in accident and injury prevention. Health Education Journal, 58(1), 66–77. 

Pawson, Ray. (2006). Evidence-based policy: A realist perspective. London: Sage. 

Petrosino, A., Turpin-Petrosino, C., & Buehler, J. (2002). Scared Straight” and other juvenile awareness programs for preventing juvenile delinquency. Oslo: The Cochrane Library. Retrieved from http://campbellcollaboration.org/lib/download/13/ 

Petrosino, A., Turpin-Petrosino, C., & Buehler, J. (2013). Scared Straight and Other Juvenile Awareness Programs for Preventing Juvenile Delinquency: A Systematic Review. Campbell Systematic Reviews, 9(5). Retrieved from http://campbellcollaboration.org/lib/project/3/ 

Petticrew M, & Roberts, H. (2003). Evidence, hierarchies, and typologies: horses for courses. J Epidemiol Community Health, (57), 527–529. 

Petticrew, M., & Rober, H. (2006). Systematic Reviews in the Social Sciences: A Practical Guide. London: Wiley Online Library. 

Petticrew, Mark. (2001). Systematic reviews from astronomy to zoology: myths and misconceptions. BMJ: British Medical Journal, 322(7278), 98. 

Petticrew, Mark, Whitehead, M., Macintyre, S. J., Graham, H., & Egan, M. (2004). Evidence for public health policy on inequalities: 1: the reality according to policymakers. Journal of epidemiology and community health, 58(10), 811–816. 

Pope, C., Mays, N., & Popay, J. (2007). Synthesizing qualitative and quantitative health research: a guide to methods. London: Open University Press. 

Pope, Catherine, Mays, N., & Popay, J. (2006). Informing policy making and management in healthcare: The place for synthesis. Healthcare Policy, 1(2), 43–48. 

Prewitt, Schandwt, & Straft (Eds.). (2012). Using Science as Evidence in Public Policy. Washington D.C: The National Academies Press. 

Rutter, D., Francis, Coren, & Fisher, M. (2010). SCIE systematic research reviews: guidelines. London: SCIE 

Sackett, D. L. (2002). The arrogance of preventive medicine. Canadian Medical Association Journal, 167(4), 363–364. 

Saini, M., & Shlonsky, A. (2012). Systematic synthesis of qualitative research. Oxford University Press. 

Slavin, R. (2011). Stop the Pendulum, I Want to Get Off. Education Week – Sputnik. Retrieved October 28, 2013, from http://blogs.edweek.org/edweek/sputnik/2011/11/stop_the_pendulum_i_want_to_get_off.html?cmp=SOC-SHR-FB 

Slavin, R. E. (1995). Best evidence synthesis: an intelligent alternative to meta-analysis. Journal of clinical epidemiology, 48(1), 9–18. 

Spock, B. (1946). The common sense book of baby and child care. Oxford: Duell, Sloan & Pearce. 

Stewart R, & Oliver S. (2012). Making a difference with systematic reviews. In Gough D, Oliver S, & Thomas J (Eds.), An Introduction to Systematic Reviews. London: Sage. 

The Campbell Collaboration. (2013). What is a systematic review? : The Campbell Collaboration. Retrieved August 23, 2013, from http://www.campbellcollaboration.org/what_is_a_systematic_review/index.php 

The Cochrane Collaboration. (2013). Glossary of Terms in The Cochrane Collaboration. Retrieved August 23, 2013, from http://www.cochrane.org/sites/default/files/uploads/glossary.pdf 

Torgerson, C. (2003). Systematic reviews. New York: Continuum Press. 

Urrútia, G., & Bonfill, X. (2010). Declaración PRISMA: una propuesta para mejorar la publicación de revisiones sistemáticas y metaanálisis. Medicina clínica, 135(11), 507–511. 

White, H., & Waddington, H. (2012). Why do we care about evidence synthesis? An introduction to the special issue on systematic reviews. Journal of Development Effectiveness, 4(3), 351–358. 


Add Your Comment