Repensant les polítiques actives d’ocupació en temps de crisi

Una reflexió des de l’avaluació. Entrevista amb Jochen Kluve

Jochen Kluve és catedràtic d’economia laboral empírica a l’Escola d’Economia i Negocis de la Universitat Humboldt, i cap de l’oficina de Berlin de RWI, un centre de recerca científica i d’assessorament sobre polítiques públiques. Des de 2009, és membre del consell assessor d’Ivàlua per a l’avaluació de polítiques actives d’ocupació.

 

 

En plena crisi econòmica, Catalunya ha assolit una taxa d’atur de gairebé el 20 %, el doble de la mitjana de la Unió Europea. Això ha situat el debat sobre les polítiques actives d’ocupació en un lloc preeminent de l’agenda pública. A més, el disseny de les polítiques actives d’ocupació ha estat recentment descentralitzat a les comunitats autònomes, i s’ha obert així una finestra d’oportunitat per a la seva reforma i innovació . Què cal fer? Quina evidència hi ha sobre allò que millor funciona a les polítiques actives d’ocupació?

Segons l’evidència disponible, allò que més ajuda a curt termini a una persona aturada és l’assistència per a la cerca de feina. Així, quan una persona es queda sense feina, el primer pas hauria de consistir a fer una anàlisi exhaustiva del seu perfil per descobrir quines són les seves qualificacions, quines alternatives se li poden recomanar, ajudar-la perquè aprengui a buscar feina i a redactar sol·licituds de treball, obligar-la a participar en reunions periòdiques setmanals o quinzenals; en definitiva, tot allò que es podria qualificar com a «activació». El que no té sentit és començar directament fent-la participar en programes, ja que el que realment ajuda a les persones en aquest primer període és proporcionar-los una certa estructura en la cerca de feina, intentar captar les particularitats del seu cas, i esbrinar què és el més adequat per a elles. Un bon exemple seria el «Gateway Period» dels programes New Deal del Regne Unit. Bàsicament, s’hauria de començar per aquí.

Quan entren en acció els programes?

Si passat el període d’activació la persona continua a l’atur, llavors haurem d’esbrinar què fer a continuació. Segons l’evidència disponible, el que funciona raonablement bé són els programes de subvenció dels salaris en el sector privat. Tanmateix, em temo que encara no coneixem prou bé quina és la sostenibilitat dels llocs de treball que es creen mitjançant aquestes subvencions, quant temps romanen les persones beneficiàries en els llocs de treball un cop finalitza la subvenció, i com podem evitar els efectes de substitució i desplaçament, és a dir, que la persona subvencionada prengui el lloc a algun altre aturat o treballador. En aquest sentit, sempre hi ha un cert risc que les empreses beneficiàries emprin la subvenció per contractar persones que haguessin contractat igualment sense la subvenció, amb la qual cosa, fins i tot si els empleats conserven el seu lloc de treball un cop s’acaba la subvenció, continua sent diner públic perdut. Que això passi en major o menor grau, depèn molt del país o del mercat laboral del qual estiguem parlant. En resum, tot i que els estudis duts a terme fins a la data han identificat efectes positius dels programes de salaris subvencionats al sector privat, és evident que es necessita encara més treball d’investigació.

I els programes de formació?

En principi, sembla una bona idea intentar millorar el capital humà i les qualificacions de les persones per millorar la seva ocupabilitat. I, efectivament, la recerca acostuma a detectar gairebé sempre un impacte positiu, encara que més aviat modest. Igualment, cal destacar  alguns patrons força interessants que es detecten a les avaluacions. En primer lloc, que la formació obté millors resultats a llarg termini, és a dir, que pot generar impactes positius que no es materialitzin fins anys després. En segon lloc, en una anàlisi que varem dur a terme recentment a Alemanya, varem examinar programes de formació que duraven entre un i tretze mesos. Varem analitzar si existia algun patró sobre la durada del tractament, ja que a algunes persones se’ls assignaven períodes de dotze mesos de formació, a d’altres de sis mesos, etc. Varem descobrir un patró interessant, pel qual l’efectivitat s’incrementava amb el temps de durada fins al voltant dels 100-120 dies, i després es mantenia pràcticament inalterada. Així doncs, dedicar un esforç addicional a la formació un cop transcorregut el llindar de quatre o cinc mesos ja no és rendible, ja que el temps addicional no marca cap diferència.

Hi ha alguna evidència sobre quin tipus de formació resulta més útil?

Les avaluacions de la formació ocupacional no acostumen a detallar massa allò que realment fan els participants. Això es deu al fet que les dades administratives emprades en la investigació acadèmica contenen informació del tipus «la persona X va participar en un programa de formació durant el mes Y», però no s’especifica quin tipus de formació, i sovint l’investigador tampoc es pren la molèstia d’esbrinar-ho. Per tant, en les avaluacions acostumem a trobar una simple classificació que només distingeix entre si es tracta de formació a l’aula o una formació pràctica vinculada a un lloc de treball.

Per tant, respondre la pregunta sobre quin tipus de formació és millor és més aviat d’una qüestió de plausibilitat: sembla raonable pensar que té més sentit combinar la formació a l’aula amb algun tipus de treball pràctic. Però és difícil extreure veritats generals de la literatura. El que sí sabem que és important, tanmateix, és que la formació ocupacional impliqui alguna forma d’acreditació, que fins i tot podria consistir en l’obtenció d’un títol en el cas de programes llargs. Això és rellevant perquè crea incentius las participants perquè finalitzin el programa, i, perquè és una manera d’emetre senyals a les persones que potencialment poden oferir-los-hi feina.

Els programes de creació directa d’ocupació al sector públic i no lucratiu, com ara els plans d’ocupació de Catalunya, són també una política activa molt utilitzada.

Sí, és clar, tot i que en realitat no són gaire bona idea. Es tracta bàsicament d’oferir feina a la gent sense preocupar-se per incrementar el seu capital humà, per la qual cosa no ens hauria de sorprendre que els resultats de les avaluacions d’aquest tipus de programes no siguin bons. De fet, els mals resultats obtinguts pels programes de creació directa d’ocupació són un patró constant que es repeteix a diferents països. Per exemple, l’avaluació dels plans d’ocupació de Catalunya va posar de manifest que aquests programes poden acabar esdevenint fàcilment una subvenció en forma de mà d’obra per a ajuntaments i entitats sense ànim de lucre, que acaben contractant els candidats joves i relativament qualificats que millor s’ajusten al lloc de treball, en lloc de les persones aturades que tenen una major necessitat de participar en un programa que els ajudi a  reincorporar-se en el mercat laboral. Per aquest motiu, la tendència a nivell internacional és abandonar o retallar aquest tipus de programa, i mantenir-lo únicament com a una mena de política passiva d’últim recurs, dirigida a les persones més desafavorides i difícils de col·locar en el mercat laboral.

Una altra de les principals preocupacions a Catalunya és l’atur juvenil i la gran quantitat de persones joves que ni estudien ni treballen. Respecte a aquest grup específic de persones joves, aturades i amb baixa qualificació, existeix algun tipus de política activa d’ocupació que hagi demostrat obtenir bons resultats?

Molts estudis d’avaluació assenyalen que les polítiques actives d’ocupació no funcionen gaire bé amb els joves. Probablement això té a veure amb el fet que si tens 25 anys i ets un aturat de llarga durada potser ja sigui massa tard; és molt difícil que un programa de formació marqui alguna diferència si amb 25 anys ja portes tres o quatre anys a l’atur, després d’haver deixat l’escola abans d’hora o havent superat únicament l’educació primària.

Per aquest motiu, la qüestió que s’ha d’abordar no té tant a veure amb les polítiques actives d’ocupació, sinó amb fer alguna cosa en una fase molt més inicial del cicle vital. La primera qüestió que s’ha de tractar és com reduir la taxa d’abandonament escolar  i, una vegada s’hagi afrontat aquest assumpte, el següent és pensar què fer amb els joves que tenen 16 anys i han acabat l’ensenyament obligatori; bàsicament, com incorporar-los en alguna modalitat de formació professional. Segurament, tindria sentit fer retrocedir aquest raonament molt més enrere, fins a abordar  com dissenyar millor el sistema educatiu, començant des de l’educació infantil.

Tanmateix, creu que les polítiques actives d’ocupació poden fer alguna cosa per a les persones joves aturades?

Sí, fins a cert punt. Com ja he comentat, el New Deal for Young People del Regne Unit seria un bon model a seguir. Primer hi ha un període d’activació, o «gateway period», en què un treballador social ha de determinar quins problemes afronta el jove, què ha fet fins a la data, quines qualificacions té, a quines feines pot aspirar amb aquestes qualificacions, i ajudar-lo a activar-se. Després, si això no funciona, el New Deal ofereix una opció entre les següents: més formació i educació, ocupació al sector públic en un lloc de treball general o en un «Grup de tasques mediambientals», o bé un lloc de treball subvencionat; i s’escull l’alternativa que millor cobreixi les necessitats particulars d’aquell jove en concret, segons  la definició del perfil que es realitza durant la fase Gateway. Però, bàsicament, aquest procediment ideal —«primer, Gateway, després una política activa feta a mida»— és el mateix per a joves i adults.

Una altra qüestió que actualment està adquirint rellevància és el vincle entre les polítiques actives i passives, el qual ja està establert a molts països europeus, però a Espanya tot just comença a definir-se. En general, què pensa que caldria tenir en compte a l’hora d’establir aquest vincle?

Establir aquest vincle és molt important. Fins a la dècada dels anys 1980 o 1990, molts països occidentals tenien sistemes amb prestacions d’atur indefinides, que mantenien una connexió molt feble entre la recepció de la prestació i la participació en polítiques actives, i que no contemplaven sancions per incompliments; però tot això ha canviat molt.

Actualment a Alemanya, per exemple, si has estat treballant i contribuint a l’assegurança d’atur i et quedes sense feina, et concedeixen una prestació, anomenada de Tipus 1, que dura fins a un any, generalment, si bé hi ha algunes excepcions per ampliar-la fins als 18 mesos. Passat aquest període es passa a la prestació de Tipus 2, la quantia de la qual ve determinada pels recursos econòmics del sol·licitant, i ja no està vinculada al sou que havia cobrat en el passat. El tipus 2 és, bàsicament, una prestació assistencial, que també depèn de la situació de la teva família, i que està subjecte a certs elements obligatoris i a un règim de sancions per incompliment, vinculats sobretot a un comportament actiu en la cerca de feina i, en menor mesura, a la participació en polítiques actives d’ocupació.

Recomana, doncs, el model alemany?

Bé, en aquest aspecte hem après d’altres països. En realitat, el model de «flexiseguretat» és Dinamarca, en què la protecció del lloc de treball és baixa, amb la qual cosa la gent pot perdre la feina amb relativa facilitat, però després, durant el primer any d’atur, les prestacions d’atur són força elevades. A més, a mesura que els beneficiaris s’apropen a la fi d’aquest període d’un any, comencen les obligacions a participar en algun tipus de política activa si volen mantenir la prestació, i de fet, es pot observar com les taxes de sortida de les llistes de l’atur augmenten notablement a mesura que s’apropa la fi del primer any. El més important del sistema danès és que no hi ha excepcions, i això fa que l’amenaça de sancions resulti creïble i que la gent, efectivament, entri en un programa després de ser a l’atur durant un any.

A Alemanya hem recorregut un llarg camí per canviar el sistema en aquesta direcció i això, sens dubte, ha estat positiu: tenim el tipus 1, tipus 2, les sancions, etc. Però a la pràctica continua havent-hi alguns problemes, sobre tot perquè existeixen massa excepcions; per exemple, les persones de més edat poden rebre prestacions durant un període més llarg i es produeix un cert estira i arronsa. El sistema no és tan clar com el danès.

Els incentius i les sancions són necessaris perquè el sistema funcioni?

Sí, d’una banda el sistema depèn de com es pot obligar a la gent a fer alguna cosa mitjançant les sancions i, d’altra banda, de les compensacions que s’atorguin per fer alguna cosa, dels incentius per agafar una feina i sortir de l’atur.

Una de les reformes que el Govern espanyol està considerant en aquests moments és encarregar la provisió de les polítiques actives al sector privat, concretament pel que fa a l’assistència en la cerca de treball.

Això no em sembla necessàriament una bona idea. Tinc la impressió que es dóna per fet que l’externalització al sector privat és una cosa positiva, que sempre és millor que no pas fer la provisió des del sistema públic, però jo no tinc tan clar que això sigui cert.

Crec que l’administració pública es pot organitzar de manera eficient i em sembla que, des de la perspectiva de l’aturat, és important combinar-ho tot en un únic servei; que hi puguis anar i parlar amb una única institució, que és la que t’ajudarà tant amb les teves prestacions com en la resta de coses que puguis necessitar, com ara participar en una política activa. La gent vol un servei integrat i un únic treballador social que conegui les seves necessitats, que defineixi el seu perfil i vegi el que més li convé, així que no em sembla que els arguments a favor de l’externalització siguin prou sòlids. Crec que un bon servei de Gateway s’hauria de proporcionar des del sistema públic, mentre que la formació i altres polítiques actives sí que es poden externalitzar més fàcilment.

La lògica subjacent a l’externalització és que fomentaria la competència i que les empreses de col·locació amb millors resultats rebrien més contractes i farien més beneficis. Però, realment es pot construir un mercat d’aquest tipus?

És possible, però llavors es necessitaria algun tipus de mecanisme per mesurar l’èxit de les empreses privades de col·locació, de manera que quan diguin «hem col·locat aquestes persones» puguem esbrinar en quin tipus de llocs de treball els han col·locat. Cal tenir presents quins serien els incentius per a les empreses, ja que si les premiem per crear llocs de treball, potser llavors no prestaran prou atenció a les necessitats reals de la persona, com per exemple «Realment la persona buscava feina?», «Podrà mantenir aquest lloc de treball?», «És una feina ben remunerada i la persona té perspectives de millora a mig o llarg termini?». Entenc que un mercat d’aquest tipus podria funcionar, però cal tenir molt presents quins són els incentius que s’estan creant per als proveïdors.

Una altra qüestió present en l’agenda és com unificar les prestacions d’atur i les d’assistència social, que de vegades van destinades a una mateixa població.

A Alemanya aquesta ha estat una qüestió força complicada. Abans de les reformes Hartz, que van implicar la reorganització dels serveis d’ocupació, les oficines d’ocupació s’encarregaven d’administrar tant la prestació d’atur, finançada mitjançant les contribucions, com el subsidi d’atur, que era una ajuda de caràcter assistencial de llarga durada. Alhora, existia una estructura paral·lela, gestionada pels municipis, que oferia una ajuda social molt similar al subsidi d’atur. En general, l’ajuda social s’ocupava dels casos més greus, mentre que el subsidi d’atur se centrava més en les persones que simplement no aconseguien trobar feina, però en realitat eren dos subsidis molt semblants. Les reformes Hartz pretenien acabar amb aquestes dues estructures paral·leles i combinar el subsidi d’atur amb l’ajuda social. Així es va crear la prestació de Tipus 1, que se seguia finançant a través de contribucions a l’assegurança de desocupació i substituïa la prestació d’atur, i la prestació de Tipus 2, que es calculava a partir d’una comprovació dels recursos econòmics del sol·licitant, procedia dels diners recaptats mitjançant els impostos, i pretenia combinar i substituir tant el subsidi d’atur com l’ajuda social.

Tanmateix, atès que en el sistema antic el subsidi d’atur l’administraven les oficines de treball i l’ajuda social l’administraven els municipis, s’havia de trobar una manera perquè ambdues administracions col·laboressin. Per fer-ho, el Govern va crear les anomenades Arbeitsgemeinschaften, o «col·laboracions», on se suposava que ambdues administracions havien de cooperar. Tanmateix, ni l’oposició ni alguns municipis estaven contents amb el canvi, així que es va modificar la legislació i varem acabar tenint el que es coneix com a «municipis no adherits», que poden dir «no volem cooperar perquè creiem que ho podem fer millor sols que en col·laboració amb les oficines d’ocupació federals». Aquest és el motiu que ara mateix tinguem una estructura de gairebé tres-centes cinquanta col·laboracions i seixanta nou «municipis no adherits».Una avaluació recent va comparar els dos models per mirar quin era el més adequat, i va posar de manifest que l’efecte és més positiu per a les estructures de col·laboració, ja que la coordinació centralitzada i l’input que reben de l’Agència d’Ocupació Federal generen certs guanys d’eficiència.

Ara que menciona les reformes Hartz, tenim entès que preveien la realització obligatòria d’avaluacions. Això va funcionar bé? Es va aconseguir influir sobre el disseny de les polítiques actives a través de les avaluacions?

Sí i no. La part positiva és que per primera vegada a Alemanya es feia constar en la legislació la necessitat d’una avaluació. Sens dubte això va suposar un avenç benvingut, i es va complir: el resultat de les avaluacions realment es va publicar i els resultats es van presentar en una conferència. Pel que fa a l’impacte de les avaluacions sobre el disseny de les polítiques, és llavors que la resposta esdevé «sí i no», ja que es van acceptar algunes de les recomanacions de l’avaluació i es van canviar algunes coses, però se’n van rebutjar moltes altres, algunes d’elles molt raonables, que cinc anys després continuen sense haver estat implementades, que continuen a l’agenda, que encara tindrien sentit, i que si no s’han dut a terme és per motius polítics. Però un cop plantejades les recomanacions, s’inicia el procés polític i com a investigador ja no pots influir sobre el que succeeix.

D’entre les recomanacions que es van implementar destacaria cert tipus d’agències de treball temporal, gestionades per les oficines d’ocupació, que a l’avaluació no van mostrar bons resultats i es van suprimir. Un altre exemple són els programes de creació directa d’ocupació al sector públic i no lucratiu, que van obtenir uns resultats molt dolents en l’avaluació, i en gran part també es van suprimir. Però, no cal dir que també van succeir coses en el sentit contrari: hi havia un programa de subsidis per a l’autoocupació i l’emprenedoria que també es va cancel·lar malgrat els bons resultats que detectar l’avaluació.

Què s’ha de fer per convèncer els legisladors i els decisors polítics sobre la importància de l’evidència empírica a l’hora de prendre decisions?

En primer lloc, mostrar que les experiències d’avaluació a altres països són positives, que han servit per aprendre a redissenyar millor les polítiques públiques. Tinc la impressió –no sé si això és cert per a Espanya, però sé que ho és en el cas d’Alemanya– que la raó fonamental per la qual els decisors polítics no volen avaluacions és que tenen la idea preconcebuda «que si avaluo un programa, els resultats seran dolents, així que millor que no l’avaluï», i això d’entrada  ja et dóna una pista sobre el que pensen de les seves pròpies polítiques.

Crec que hi ha un desequilibri entre el risc percebut que l’avaluació doni lloc a uns mals resultats, respecte a l’oportunitat que pugui servir per aprendre alguna cosa sobre com funciona el programa, sobre com redissenyar-lo, o fins i tot obtenir un resultat acadèmicament sòlid que digui «sí, aquest programa ha estat positiu i ho hem demostrat». I després, hi ha un altre factor que no acostuma a ajudar, que és que la política sovint no té temps per esperar resultats.

En aquest sentit, vostè ha passat algun temps als Estats Units i actualment viu i treballa a Alemanya. Ha detectat alguna diferència en les cultures d’avaluació d’ambdós costats de l’oceà?

No hi ha dubte que els Estats Units van per endavant en el sentit que la idea de tirar endavant un programa està, des d’un principi, connectada amb la idea de voler saber si  funciona o no. La voluntat o la predisposició per aprendre sobre l’efectivitat de les polítiques públiques és major que a Europa o a Alemanya. Això porta a fer experiments aleatoritzats per avaluar polítiques, utilitzar els mètodes més avançats per aprendre alguna cosa sobre els programes, etc.

A més, als Estats Units existeixen més canals de comunicació entre l’acadèmia i les institucions encarregades de fer rendir comptes al govern. A Alemanya també hi ha una gran institució, anomenada Bundesrechnungshof, que té com a finalitat examinar allò que fa el Govern, i determinar si ho fa amb eficiència o si està malgastant els diners, però no es dediquen a  realitzar avaluacions acadèmiques. Hi ha milers de persones treballant-hi, però no sé exactament com s’ho fan. De tant en tant els diaris publiquen alguna notícia d’un informe en què diuen «això ha estat diner malgastat». Jo diria que en moltes ocasions encerten a l’hora d’assenyalar el problema, però no sembla que es basin en un treball científic.

En una metanàlisi recent vostè afirma que les avaluacions de les polítiques actives d’ocupació estan avançant de forma molt notable quant a metodologia i qualitat de les dades. Ens podria resumir els darrers avenços pel que fa a mètodes d’avaluació de les polítiques actives d’ocupació?

El mètode més sòlid és fer una prova pilot de tipus experimental, amb assignació aleatòria, abans del desplegament total del programa. Si això no és possible, es poden fer altres coses, però es necessiten bones dades administratives. En la nostra metanàlisi varem descobrir que els investigadors utilitzen principalment mètodes de matching, que consisteixen a imitar un experiment emprant una gran quantitat d’informació administrativa per intentar construir un grup de comparació que es pugui comparar legítimament el grup de tractament. Una altra manera d’abordar-ho són els models de durada, que només requereixen dades del registre de persones aturades. Aquests són els mètodes més utilitzats.

D’altra banda, de tant en tant algun investigador identifica una situació concreta en què un canvi en la política constitueix un «experiment natural», o bé permet un disseny de regressió discontínua, gràcies a que es creen grups molt similars, encara que no s’hagin generat mitjançant un assaig controlat amb assignació aleatòria. Per exemple, el British New Deal for Young People està dirigit a persones d’entre 18 i 24 anys, així que el disseny de l’avaluació pot consistir a comparar els participants del programa que estiguin just per sota els 25 anys amb un grup de comparació dels que estan just per sobre. Aquests darrers no són elegibles per participar en el programa, però les seves característiques són molt similars a l’altre grup. Aquest és un bon exemple de com una regla d’elegibilitat d’un programa pot donar lloc a un molt bon grup de comparació.

En la seva opinió, els estudis d’avaluació dediquen suficient atenció a la implementació i, en general, s’utilitzen correctament les tècniques qualitatives en avaluació?

Sovint no tant com seria desitjable. Jo em dedico a l’avaluació quantitativa i, evidentment, sóc «proquantitatiu» i diria que aquesta és la part més important d’una avaluació. Però sovint es queda curta a l’hora d’observar què està succeint en realitat amb el programa. Disposar d’alguns elements qualitatius sempre ajuda a comprendre com funciona un programa, i fins i tot si ja has mesurat quantitativament un impacte en concret, et permetrà saber com el programa ha aconseguit generar aquest impacte, quins elements del programa en són veritablement responsables. Per exemple, imaginem que tenim un disseny experimental, en què un grup de tractament rep formació ocupacional i un grup de control no; mesurem els resultats i afirmem que «hi ha un augment de 10 punts percentuals en la taxa d’ocupació dels participants». Sens dubte, aquesta informació és crucial i valuosa, però encara necessitem saber què és, exactament, el que ha donat lloc a aquests resultats. Si vols aprofundir una mica més, necessites informació més enllà de la quantitativa.

En el cas concret de les polítiques actives, considera que les dades segueixen sent un obstacle per al desenvolupament de les avaluacions? Creu que les avaluacions a Alemanya estan limitades per la manca de dades o s’ha millorat en aquest punt?

A Alemanya la situació ha millorat molt en el sentit que l’Agència d’Ocupació Federal recopila una gran quantitat de dades sobre el mercat laboral que estan a disposició de qualsevol investigador. Fa 10 o 15 anys també es recollien moltes dades, però no eren públiques. Existien algunes avaluacions perquè hi havia un grup limitat d’investigadors que cooperaven amb l’agència i estaven autoritzats a accedir a les dades. En canvi, avui dia, l’Agència d’Ocupació Federal proporciona moltes bases de dades útils i completes, i l’accés és bo.

Els mètodes d’avaluació han assolit un nivell de sofisticació que resulta difícil d’entendre per als decisors polítics i els gestors dels programes, i no diguem per al públic en general. Segons la seva experiència, quina és la millor manera de divulgar els resultats d’una avaluació i fomentar el canvi en el disseny de les polítiques?

No crec que sigui tan difícil comunicar els resultats perquè les idees bàsiques són força senzilles. Comparteixo la sensació que la idea d’avaluar alguna cosa espanta els decisors i els gestors públics, però no crec que sigui perquè els mètodes són especialment complicats. La idea bàsica que intentem explicar és simple: «Tinc 1.000 persones en un programa de formació i 500 troben feina», això què vol dir? Doncs no vol dir res, perquè no saps res sobre el contrafactual, és a dir, sobre el que hagués passat en absència del programa. Crec que aquesta idea és senzilla i que es pot comunicar bé, que els no especialistes la poden entendre. No és necessari tenir coneixements d’econometria per comprendre la idea fonamental de com arribar a la inferència causal; el fet que necessites un grup de control de característiques comparables, perquè si només disposes del grup de tractament, no saps què els hauria succeït si no existís el programa.

Probablement, els assajos controlats aleatoritzats són els més intuïtius, però una vegada una persona ha entès què són, li resultarà fàcil entendre la resta: el matching, la regressió discontínua: els de 24 anys comparats amb els de 25 anys, les persones nascudes abans de gener comparades amb les nascudes just després, etc. Existeixen molts mecanismes diferents que intenten captar la idea sobre què hauria succeït sense el programa. No crec que sigui una cosa tan difícil d’explicar o d’entendre.

En darrer lloc, li volem preguntar quin és el següent pas en l’agenda d’avaluació de les polítiques actives d’ocupació. Cap a on ha d’apuntar l’avaluació?

Crec que el més important és aconseguir connectar sistemàticament les intervencions públiques amb l’avaluació; aquesta és la màxima prioritat. Intentar implicar els investigadors en el procés el més aviat possible, perquè l’ideal seria que mentre encara s’està dissenyant la política, poguéssim dissenyar ja l’avaluació que l’acompanyarà.

Això no significa que si l’avaluador no hi està implicat des del principi, l’avaluació no tingui sentit… Jo no vull ser el tipus d’acadèmic que diu: «Si no es tracta d’un experiment aleatoritzat, no m’interessa», perquè crec que existeix una solució pragmàtica per a cada situació. Així que, si hi ha diàleg entre les dues parts i els acadèmics s’impliquen, estic convençut que sempre hi haurà una manera d’identificar un mètode d’avaluació adequat per respondre a la pregunta: «Quin és l’impacte del programa X?».

l’avaluació de polítiques actives d’ocupació.


Add Your Comment